DIUMENGE VOTARÉ JUNQUERAS!

ACTE ELECTORAL A TARRAGONA AMB L'ORIOL JUNQUERAS

PEPE, QUE FOTS?!!

Ahir la meva dona, la Roser, em va preguntar: “saps si li ha passat alguna cosa al Rubianes?”. La meva resposta va ser: “jo sé que tenia càncer..., per què?; i em va dir que havia vist pel Facebook un amic seu que havia escrit: “orfes de l’humor del Pepe Rubianes”.
Merda!, vaig pensar... a que aquest paio ha fotut al camp sense avisar?, jugat’hi alguna cosa!. Ràpidament vam mirar pel google a veure si hi havia alguna notícia i, efectivament, les nostres pors es van confirmar. No havia pogut vèncer el càncer de pulmó que patia. Toca’t els collons!.
Un cop més, el destí em dona la raó. Els que haurien de marxar més tard, marxen més d’hora.
Ens quedem, efectivament, orfes d’un tipus d’humor únic. Humoristes en aquest país – que diuen que és tant “soso” i que no tenim sentit de l’humor – hi ha i de molt bons, però com el Pepe Rubianes crec que no hi ha relleu. El seu humor era un humor sarcàstic, irreverent i sobretot lliure. Deia el que li donava la real gana... com ha de ser.
Vagi doncs aquest escrit per retre-li el meu homenatge, senzill, però sentit. M’havia fet riure com pocs.
Pepe, siguis on siguis, comporta’t i siguis un nen educat... i sobretot no diguis “tacos” ni et facis cap “pajilla”, que ens coneixem. De mentre, nosaltres, aquí, ens seguirem aixecant pel matí, contents per anar a “practicar el noble arte de TRABAJAAAAAR”
i dient allò de: “donde vais con esa marcha matinera?..... a TRAAAABAAAAAJAAAAAR”.
En fí...

Havia de començar per ell...

Jo amb això dels Beatles, m'hi vaig enganxar relativament tard. I dic tard, per dos motius, per què ells ja s'havien separat, i jo ja estava una mica "granadet" com si diguéssim. Corria l'any 1977 (per tant ja feia gairebé 10 anys que els Beatles estàven separats), quan un company de Clase, un tal Manuel Fernández Martínez (li deiem FM pels cognoms), em va parlar dels Beatles. Jo li vaig dir que si era una nova marca de sabó. Veient que la conversa no anava pel bon camí, l'endemà em va deixar (crec recordar), el disc - abans això dels cd's encara no existia -, "20 Éxitos de Oro" dels Beatles. Al arribar a casa i començar a sentir-lo, em vaig adonar que les coneixia totes, i que per tant, per a mi, aquell grup no m'era desconegut el que passa, es que no relacionava les cançons amb ells. Això també passa, quan escoltes òpera. La meva dona, la Roser, que és la meva mestre particular, sempre ho diu: sabem més opera de la que ens pensem... i cony!, és veritat!. Té més raó que una santa. Doncs com deia; que aquells paios em van agradar molt, i aquell mateix any per reis, ja vaig demanar un parell de discs. El 20 Éxitos de Oro i el "Forever" (per sempre). Després i amb els anys, vaig anar fent tota la seva discografia. Primer en vinil, i després en cd. De tota manera, a mi qui em fascinava era el John. Nen de barri obrer, una infantesa gairebé sense els pares (el va criar la seva tieta), una persona rebel, amb un caràcer fort, (no m'extranya, pobre paio amb l'infantesa que va tenir), en definitiva, s'estava couent un líder musical... i alguna cosa més. Tot el que passava per les meves mans que parlés sobre el John Lennon, ho devorava. Volia saber moltes coses d'aquest paio. Em tenia, i em té, el cor robat. Quan m'havia de comprar un disc, alternava l'adquisició, un dels Beatles, un del John Lennon. Mica en mica, vas aconseguint material; que si ara una xapa, que si ara un poster, una samarreta, un llibre... Tot el meu voltant estava relacionat amb aquest gran geni de la música. Em vaig empollar la seva biografia, sabia tota la seva vida. Col·legis on havia anat, els inicis de The Quarrymen, la seva amistat amb George Harrison, en fi, de tot. Però va arribar el fatídic dia. El 8 de desembre de 1980; aquell pirat del Mark David Chapman el va assessinar a la porta del seu apartament a Nova York. Encara avui quan estic escrivint aquest comentari, se m'escapa alguna llàgrima. Ho vaig passar fatal!. Havien matat al John Lennon!!!, al MEU John Lennon!!!. Serà cabró!!!. Recordo que vaig comprar tots els diaries i les revistes de l'epoca. No m'ho podia creure!!!. Jo estava en plena efervescència "Lennonera", i va, aquell capullo i li fot dos trets!, au!... s'ha acabat. Recordo que vaig estar uns dies "tocat". Potser m'ho vaig agafar amb massa falera, però reconec que em va tocar, i molt. Després amb els anys, vas llegint altres coses, altres llibres, altres biografies, també algun reportatge per algun canal televisiu, i és quan me n'adono de que no només m'agradava el cantant, que va que va... paral·lel al cantant hi ha l'activista, el líder. I sense cap mena de dubte John Lennon era - i és - un líder. Volia començar aquest bloc parlant d'ell i de tot el que ha suposat i suposa, per a mi. Tot i que malauradament no l'he pogut conèixer, me'l sento molt meu i molt sovint penso en ell. Qué diria de tots els merders que hi ha actualment al món?; i dels especuladors?; i de la guerra de l'Irak?;... alguna s'inventaria, de ben segur. I, es que ell sempre portava alguna de cap. I, com qui us escriu, no es callava ni una.

El primer

En aquest bloc aniré comentant totes aquelles coses que m'atrauen, el cinema, la música, etc. Serà un bloc més reflexiu, més relaxat. Lluny del tràfec diari...

Ens anem llegint.

Salut!